Els meus avis, la iaia Merceneta i l’avi Ricardo, vivien en un pis a la part alta del carrer dels Arbres, a la mateixa escala que una notaria i el metge Orenci Valls. Aquell tram de carrer formava un barri singular, amb una bona concentració de botigues i una relació veïnal molt afable. M’encantava quedar-me a dormir en aquell pis tan gran.

Quan qualsevol dels sis nets passàvem per davant de ca la iaia, havíem de mirar al balcó i saludar-la. Si no ho fèiem, pobres de nosaltres!

En una de les cases, a cal Pianet, hi vivia una senyora gran, la Josefa, que tenia la particularitat de ser italiana, cosa que ens semblava molt curiosa als vailets del barri. Els de cal Pianet l’havien acollida l’any 1940, després que quedés vídua del senyor Silvio Puggina.

Silvio Puggina i Felisati havia arribat a Catalunya cap als anys vint amb un encàrrec de l’Abadia de Montserrat, que necessitava un nou orgue per les obres que es feien al presbiteri. L’abat Marcet va recórrer a la Congregació Benedictina de Subiaco i van acollir membres d’un taller d’orgueneria dels voltants de Gènova que havia desaparegut a causa d’unes inundacions. Entre aquests mestres hi havia Puggina, i amb el seu grup van construir l’orgue de la Basílica de Montserrat, que posteriorment es va traslladar a Manresa.

Orgue de l’Esglèsia de Santa Eulàlia d’Esparreguera

Més endavant, Puggina i el patrici collbatoní Joan Rogent i Massó van fundar la Fábrica de Órganos de Nuestra Señora de Montserrat. A l’escriptura de fundació constava que Puggina havia de proporcionar matèries primeres, mobiliari i tot el necessari per al negoci. En nou anys van construir cinc orgues per a Catalunya. El 1933 van restaurar l’orgue de l’església d’Esparreguera, una magnífica peça renaixentista de fusta tallada, que lamentablement va ser destruïda el 1936. Aquesta fàbrica va ser la precursora de l’actual fàbrica d’orgues de Gabriel Blancafort.

Durant la vida del senyor Silvio, els meus avis i els Puggina eren veïns, porta per porta, a l’escala del número 27 de l’antic carrer de Sant Ignasi, avui carrer dels Arbres. Quan Puggina va morir i la senyora Josefa va deixar el pis, va regalar als meus avis un gran quadre de Santa Cecília. Almenys jo, de petit, el veia enorme. Va estar durant molts anys penjat a l’entrada fosca del pis dels avis.

Quan la iaia Merceneta i el Ricardo es van fer grans i van desmuntar el pis per anar a viure amb els meus pares, la Santa Cecília va venir a parar sobre el piano de la casa on vivíem amb la Montserrat, molt a prop de ca la iaia, i que ens havia cedit el seu pare, Josep Borràs, músic i també organista.

Uns anys més tard, la meva cosina, la Mercè Sanchis, després d’acabar els estudis d’orgue, es va presentar solemnement a casa nostra i em va dir que, per lògica, li corresponia custodiar el quadre de la patrona dels músics.

Així doncs, la Santa Cecília, que segurament va arribar de Gènova amb els Puggina, presideix ara la sala d’estudis de la meva cosina Mercè, una de les més prestigioses organistes de Catalunya i organista titular de l’Escolania de Montserrat.

A vegades, un quadre pot teixir una història.