Del segle XX a mitjans dels setanta/

una fornada de malalts del cel/

van viatjar a l’arcàdia somniada/

proa a la llum, navegant a la contra del vent.

(Jaume Sisa)

Sosté Jaume Sisa que és un malalt del cel, una enfermetat que provoca un virus que fa que als seus afectats li passin coses estranyes i que donen peu a fantasies èpiques, il•luminismes… Una malaltia que si és benigne, pot derivar en expressió  artística, musical o literària. També pot atacar per la banda mística, filosòfica o per la ciència, però també el portador d’aquest virus es pot acabar dedicant a la política o la religió i aleshores cal temer seriosament per la humanitat.

Diu que la generació del maig del 68 va ser de les més afectades per aquest virus i que per això el moviment va derivar en l’anhel d’una altra vida , del paradís, de la revolució del canvi. Una generació que es va abocar al món a través de la contracultura, el moviment hippie, la generació beat dels americans, el rock’ n’ roll, les drogues, el replantejament de la sexualitat, l’amor lliure… Però que en el nostre cas ja venia alimentat per les idees llibertàries que havien estat molt importants a Catalunya,

A mitjans dels setanta, influït per aquest concepte i a l’ombra de la Sala Zeleste del carrer Argenteria, fundada per Víctor Jou neixia el moviment musical de l’ona laietana, mestissatge entre les influències del  rock progressiu internacional del moment amb les arrels mediterrànies.

L’esperit galàctic del Zeleste va tenir el seu reflex a Esparreguera. En un moment que tocava fer la revolució política amb el dictador agonitzant, acabat de ser nomenat el flamant nou alcalde franquista que havia ser continuador local del règim i mentre Franco gastava les seves ultimes bales afusellant a 5 activistes d’ETA, uns quans joves esparreguerins varem ser atrapats per aquest virus.

Els estius del anys 1975  i 1976 es van organitzar un seguit de concerts a l’antiga pista de bàsquet: Jaume Sisa en dues ocasions, Companyia Elèctrica Dharma, Orquestra Mirasol (fotografia), Secta Sònica amb Gato Pérez al baix, Blai Tritono, Musica Urbana i fins i tot una revetlla de Sant Joan amb l’’Orquestra Plateria.

L’amistat del Toni Puig amb Víctor Jou, fundador de Zeleste va permetre que poguéssim contactar i contractar, sota la nostra única responsabilitat i risc econòmic als músics de l’ona Laietana que neixia en paral·lel a Barcelona.

El nostre entusiasme era inaudit. A banda de portar la programació l’organització, la promoció per la comarca, pintavem els decorats, diferents per a cada concert, copiant les portades de discos que ens agradaven.

Tot i ser les darreries del règim encara, abans de cada concert s’havia de demanar el preceptiu permís al govern civil de Martín Villa i presentar la llista de cançons a “ejecutar” i copia de la lletra d’unes cançons que pel seu contingut mistic, underground,  surrealista i galàctic no podien ni sabien ubicar. Com tampoc ens ubicaven els amics polítics de la incipient esquerra local que exigien preus populars a la porta dels concerts quan mentrestant posàvem diners de la nostra butxaca per eixugar el dèficit. Ara en diríem projecte autogestionat sense dependencia de cap subvenció ni ajut.

Diuen que som la generació del règim del 78 però això passava a Esparreguera tres anys abans, mentre Jaume Sisa era prohibit al Canet Roc del 1975 i amb anterioritat a la mítica edició del Festival al 1976. De totes xacres que m’han deixat les diferents malalties ideològiques que he patit al llarg de la vida amb les seqüeles d’aquest moviment, ara, m’hi sento del tot identificat.

una pòrta es tanca tot sola i un fusell es torna una escombra

i voste que ho escolta no ho sent perque no vol

Amb barret o sense no ho sent, te orelles de cotó

amb barret o sense no ho sent, te el nas cobert de pols

I voste que ho escolta (Jaume Sisa)

Al censor que encara intenta entendre els versos i als amics malalts del cel esparreguerins: Toni P., Carme, Micky, Eugeni, Toni LL., Montserrat, Serafí, Santi, Josep Maria, Josep, Paco…