Hi ha trajectòries que no cal adornar. Francisco Ortega va començar a treballar al taller del pare a Esparreguera amb només 14 anys. Va aprendre escoltant i observant. Han passat 51 anys i, a les portes de la jubilació, continua parlant de la feina amb una combinació discreta d’orgull i senzillesa.

En aquesta conversa repassem mig segle d’empresa: els canvis, les anècdotes i les complicitats. Però sobretot, reconeixem una trajectòria sòlida, constant i coherent que ha deixat empremta en el dia a dia del taller i en moltes de les persones que hi hem coincidit.

Aquesta conversa va néixer com un reconeixement intern, dins la newsletter de l’empresa. Però m’ha semblat oportú compartir-la també aquí, al blog, perquè explica una història que va més enllà del lloc de treball. La trajectòria del Francisco és d’aquelles que il·lustren valors com la constància, la discreció i el compromís. I crec que val la pena que quedi escrita i disponible en un espai més obert.

Xavier Mas (XM): Francisco, quants anys fa que treballes aquí?

Francisco Ortega (FO): Vaig començar amb 14 anys i ara en tinc 65. Això fa 51 anys treballant al mateix lloc.

XM: Has estat sempre a Esparreguera?

FO: Sí, al mateix taller tota la vida.

XM: Doncs, si et sembla bé, coincidint amb la teva jubilació aquest final de mes, compartim aquesta conversa. Te’n recordes del primer dia a l’empresa?

FO: I tant. Era tot molt diferent. No en tenia ni idea de res. Vaig començar d’aprenent, com es feia abans: al costat d’un mecànic. Em deien: “Ves a buscar aquestes bugies, un filtre…”, i així anava aprenent, observant, escoltant.

XM: Què et va portar a començar aquí?

FO: Sempre m’havia agradat el món de l’automoció. Vaig acabar el curs al juny i em va entrevistar el senyor Miquel Mas Casanovas.

XM: El meu pare…

FO: Exacte. Em va dir: “Ara venen les vacances, torna al setembre.” I així va ser.

XM: 51 anys seguits a l’empresa… Tu has viscut tota l’evolució. Vas veure la separació del meu pare amb els seus socis, quan ens quedem amb la concessió de Molins de Rei que fins llavors només érem agents, la fusió amb Igualada, la compra de Vilanova i Vilafranca… Has viscut molts canvis. Com t’han afectat?

FO: Bé, de fet, jo he estat en tres empreses: Miquel Mas, Garatge Remm i Remm Guitart. Sempre adaptant-me. Eren etapes diferents, però per a mi era el mateix camí, seguint amb la mateixa il·lusió i compromís.

XM: Hi ha algun moment de canvi que t’hagi marcat especialment?

FO: El meu pas a pintor. Jo vaig començar com a mecànic, però sempre estava molt lligat al pintor, el Miguel Arce. M’agradava molt com treballava i l’ajudava quan podia. Quan ell va marxar sobtadament a treballar a Saragossa, vaig veure molt preocupat al senyor Miquel. Llavors li vaig dir: “No pateixi, jo faré de pintor.” I així vaig començar en pintura. I fins ara.

XM: Has estat sempre molt observador i voluntariós. Quines personest’han marcat especialment en aquests anys?

FO: En guardo molt bons records de molts companys. El Miguel Arce, com t’he dit, va ser una figura clau per a mi. I el Pedro Jaén, amb qui vaig compartir molts anys i una gran complicitat. Quan no hi havia feina, fins i tot agafàvem la bastida i pintàvem el taller!

XM: El Pedro també ha estat sempre amb nosaltres, tot i que es va jubilar anticipadament. Jo el recordo d’una anècdota de quan érem adolescents i jugàvem a bàsquet a la Pista. Un dia em diu: “Demà començo a treballar en un taller.” I quan li pregunto quin, em respon: “Un que es diu Garatge Remm, a Esparreguera.” I jo li dic: “Però si aquest és el taller del meu pare!” Ens vam quedar tots dos sorpresos… i després vam coincidir molts anys com a companys.

FO: Han estat molts anys amb molts bons moments, però també situacions complicades.

XM: En recordes alguna especialment difícil?

FO: Quan es va decidir comprar el centre de Molins. Va ser un moment d’incertesa. Ens vam fer grans de cop, i això generava respecte. Recordo que el teu pare ens va ajuntar a tots per explicar-nos-ho. Ens va preguntar què en pensàvem, i vam dir-li que “arrimaríamos el hombro”, que hi posaríem el coll. Ens preocupava, però també teníem ganes de tirar endavant.

XM: Era un repte gran, i molta gent d’Esparreguera va formar l’equip base de Molins. Si poguessis tornar enrere, canviaries alguna cosa de la teva trajectòria?

FO: No. Tornaria a fer exactament el mateix.

XM: Què li diries a un jove que entra ara a treballar a l’empresa? Potser un d’aquests nois de Formació Dual, que com tu, comencen com aaprenents?

FO: Primer de tot, que si no els agrada, que no perdin el temps. Aquesta feina s’ha de viure. Hem tingut aquí nois molt bons. Recordo especialment el Miqui d’Abrera, que jo veia clar que valia molt, i també el Carlos Martín, un altre noi que prometia molt. Li donava consells, l’animava. Ara dona classes a pintors i xapistes en un institut de Martorell. Quan me’l trobo pel carrer em diu: “Allò que tu em deies, ara ho explico als meus alumnes.”

XM: Has fet de mestre, i això passa de generació en generació. I ara,com t’imagines els teus primers mesos de jubilació?

FO: Crec que em costarà. Porto tota una vida venint aquí. Això és casa meva. Però ho assimilaré a poc a poc, sense obsessionar-me. Ho faré pas a pas.

XM: Doncs com que és casa teva, esperem que ens vinguis a veure sovint.

FO: I tant que sí. Això no s’oblida.

Gràcies, pel teu compromís, la teva dedicació i la teva manera de fer. La teva trajectòria forma part de la història de la nostra empresa. Et desitgem el millor en aquesta nova etapa.