Dia 1 – Comencem pel principi (o pels pregons)

A Esparreguera, ja se sap, de tot en tenim dues taces. I sí, també de pregons. Així que surto disposat a escoltar-los tots dos, perquè no sigui dit que aquí no fem festa per duplicat.

Abans d’arribar a la plaça de l’Església, ja m’han interpel·lat dues vegades per uns cartells amb un codi QR que porta a un text sobre La Passió. “Has estat tu?”, em pregunten. I, tot i que en comparteixo el fons, no en sóc responsable; contesto ‘tan sols amb evasives’.

En l’Alternatiu de la Barraka, a la Laura, la meva filla petita, ja se li nota el prenyat, també en el fil del discurs; la tendresa li lliga el seu relat centrat en Palestina i en la història de Les Canyes. Al pregó oficial, la Marta Puig Lyona centra el seu discurs en els sentiments i el sentit de pertinença, i se’n surt molt bé. No és fàcil fer-ho davant d’un auditori acostumat a formats anteriors, on els gags i el to de broma eren el fil conductor. M’agrada sentir-me inclòs en aquest sentit de tribu en què ens ha integrat.

Hi ha qui es queixa que s’hagi suprimit el dimarts de Festa Major, però començar el dijous previ amb el Sopar Solidari s’ha convertit en una manera excel·lent d’iniciar la festa compartint àpat amb veïns de totes les tendències i colors.

I com que un dia és un dia —i encara n’hi ha uns quants per endavant—, abans de plegar vaig a veure la Vicky i els seus Tamagotxi. Nivell altíssim, energia desbordada. Abans d’anar a dormir, decideixo començar aquest relat.

Dia 2 – Recordar per entendre (o per respondre preguntes)

Potser encara amb el to de nostàlgia que va deixar el pregó de la Marta Puig Lyona, em poso a recordar com eren les Festes Majors de quan jo era regidor. I per acabar-ho d’adobar, mentre faig un cafè al carrer dels Arbres, un grup de joves de l’Esplai em saluda i em pregunta com vivia la Festa Major quan era jove. Els dic la veritat: la patia. Era regidor de festes i em tocava organitzar-la. Que no és ben bé el mateix que viure-la.

Tot seguit em pregunten què m’agrada més de la Festa Major d’ara. I no ho dubto: la Llagastada. Pel relat que la Colla de Diables ha sabut construir, per la quantitat de gent que mou i per la varietat de persones que hi participen. És transversal, popular i genuïnament nostra.

Llavors ve la pregunta que em fa pensar: què hi havia, a la meva època, que fos l’equivalent de la Llagastada? I els explico que el que hi havia era una necessitat d’ocupar el carrer. Les Festes Majors prèvies als ajuntaments democràtics estaven farcides d’actes institucionals: autoritats passejant amunt i avall, inauguracions, discursos, pompa. Però amb l’arribada dels nous ajuntaments, vam començar a recuperar l’espai públic per la gent. I Esparreguera, de fet, ja era pionera. Abans fins i tot de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja hi havia una comissió de festes que organitzava la Festa Major dins aquell petit espai de llibertat que es va obrir entre la mort del dictador, la Constitució. Això sí que va ser la nostra Llagastada avançada al seu temps.

Potser per tot plegat —o potser perquè em passa sovint— m’agafa el rampell i penjo a Instagram una preciosa foto de Gero Mota del pregó que va fer La Fura dels Baus, en la primera Festa Major que em va tocar organitzar.

I el dia continua: partides simultànies d’escacs, el recorregut del Cercagallines, una mica de rumba amb la Laura Santos, les cançons del disc de la Paula Gams, i tanquem amb el concert dels Popos. Gens malament.

I casualitat o no, just abans d’anar a dormir, a la porta de casa, em trobo la senyoreta Elvira. Em comenta la foto d’Instagram amb aquell to que barreja autoritat i enyorança: “Abans sí que es feien coses modernes. Ara, no.” Li retrec que això no és veritat. Que la Festa Major d’Esparreguera té molta potència, només que ha canviat la manera d’expressar-la. I, com era d’esperar, acabem parlant —o discutint— sobre el text de La Passió.

Així, entre records i opinions, s’acaba la segona jornada de Festa Major

Dia 3 – Quan el cel ens cau a sobre (i trobem treva on no l’esperàvem)

A les vuit del matí, Esparreguera desperta al so estrident de les gralles. Ni despertador ni alarma: aquí, el que et lleva és la tradició.

I com si no n’hi hagués prou de matinar, arriba la cronoescalada al campanar: una cursa contrarellotge per enfilar-se fins a dalt de tot. Per a alguns, una tradició; per a d’altres, una prova de resistència absurda, però admirable. Com tantes coses en aquesta Festa.

Amb la gent als carrers, les  converses de barra acosten posicions, hi ha complicitats inesperades i algun silenci que parla. Jocs al carrer dels Arbres i les gitanes apretant les autoritats amb els seus versos satírics, que piquen més que les castanyoles.

En ple corretapes, mentre picàvem alguna cosa amb la família al carrer dels Arbres, sona una alerta als mòbils. Una? No. Una allau de missatges de Protecció Civil, advertint d’un empitjorament de les condicions i de risc d’inundacions. I no passa ni mitja hora que el cel ens cau al damunt. Literalment. Cortines d’aigua i corredisses: participants del corretapes refugiant-se on poden, cambrers fent equilibris amb cerveses, i tovallons volant per sobre nostre.

Tot queda en suspens: activitats ajornades, cercaviles aturades, música muda. I nosaltres, que tampoc som de ferro, aprofitem per allargar la migdiada, que és una forma ancestral de resistència… i una mica de teràpia col·lectiva.

Al vespre, sopar amb amics. Veiem de passada la processó de Sant Llagasta —enguany ens troba més devots del plat que del ritual. El correfoc, sincerament, ens queda lluny. No tenim edat ni roba adequada. En canvi, optem per una passejada pels escenaris de la Vila, que amb la fresca que ha deixat la pluja, tenen menys ambient però més encant.

I amb aquesta calma posttempesta, diem bona nit al tercer dia.

Dia 4 – Que encara és el tercer (segons qui preguntis)

Quart dia —que per a alguns encara és el tercer. El cas és que em llevo amb la intenció d’anar a l’Encierru Matiner, però ja vaig tard. Coincideixo amb els qui, tècnicament, encara no han passat per casa. I en aquest poble, a segons quines hores, costa distingir uns dels altres.

Cercavila vista des del balcó de casa, que dona marge per arribar a un dels meus moments preferits de la Festa Major: el final de cercavila a la plaça de l’Església. Allà, sí o sí, es canta el Galant Esparreguera amb aquell punt d’orgull local i cansament acumulat, i es balla l’Amparito Roca com si s’acabés el món.

Després ve el dinar familiar de Festa Major. Aquest any som dinou. Ens repartim la feina entre els germans. I penso que la mare se’n sortia tota sola amb tot el menú i encara li sobrava temps per gaudir la festa.

Per la tarda, provo de córrer l’Encierru. Bé, córrer, el que es diu córrer, ho faig a estones amb més voluntat que encert.

Al llarg del dia, torna a sortir el tema de La Passió. Que si curta, que si llarga, que si tradicional, que si text nou, que els tramoies aquí, que els músics allà, que si la teva intervenció va ser massa vehement… Aquesta Festa Major el debat, és ja una part fixa del programa de festes.

Com ahir, acabem recorrent els escenaris. L’Orquestra Maravella sona com ha de sonar: gran, rodona, festiva. Mentrestant, la cua per veure els Figa Flawas va de les Hortes seguint la Via del Mil·lenari per arribar fins quasi a la plaça de l’Església. Així que, pràctics com som, ens quedem a la Barraka, on sona una rumbeta que s’enganxa fàcilment.

I amb el cos ja al límit però l’ànim intacte, tanquem el quart dia. O el tercer, si encara no han dormit.

Dia 5 – Campanar, sardanes i comiat dalt l’escenari (i una mica de propòsit final)

Últim dia. Matí tranquil, com ha de ser, amb pujada i visita al campanar com si fos una cronoescalada particular. Sense rellotge, però amb la mateixa suor. A dalt, la vista ajuda a posar perspectiva a tants dies de festa. I, com que avui és dia de tot, fins i tot ballo sardanes.

Per culminar-ho, participo amb PD’AMOR i la seva Salseta de l’Amor, acomiadant la Festa Major dalt de l’escenari amb l’últim acte del programa. Bon ritme, bon ambient i aquell punt de final de festa que no vols que s’acabi.

I entre copes i actes festius, hem pogut parlar, discutir i escoltar opinions ben diverses sobre el futur de l’espectacle de La Passió. Hi ha qui ho fa apassionadament, hi ha qui prefereix no sentir-ne a parlar, i també qui calla però escolta. La Festa Major també és això: espais de convivència, de debat obert i de complicitat inesperada. Moments en què no cal pensar igual, però sí trobar la manera d’entendre’ns i posar-nos a treballar plegats.

Aprofitem-ho.

Jo, per la meva part, m’hi poso avui mateix.