Amb 18 anys acabats de fer, aquell agost del 1976, vaig creuar per primer cop la frontera amb un grup d’amics. Destinació: Londres. Dos cotxes, carretera amunt, França de punta a punta fins a Calais. Allà, vam aparcar i vam embarcar a l’hovercraft, aquell aerolliscador endimoniat que, en poc més de mitja hora, ens deixaria a Dover. El viatge continuava amb tren cap al nostre anhelat oasi de llibertat.

Londres era un descobriment diari. Concerts sense treva, diumenges de mercadeig a Camden, pintes al vell The Dove de Hammersmith… I el 21 d’agost, l’apoteosi: Knebworth Festival. A la Monumental ja havíem vist The Rolling Stones feia dos mesos, però ara tocaven en territori sagrat, acompanyats de 10cc, Lynyrd Skynyrd, Todd Rundgren’s Utopia, Hot Tuna, Don Harrison Band… Un cartell de luxe. Tot plegat ens va colpir com una tempesta elèctrica. Érem un grapat de joves esparreguerins en ple viatge iniciàtic, assedegats de música i llibertat.

Londres ens tenia atrapats. Cada dia era una immersió en aquell univers que fins llavors només havíem vist a través dels discos i les revistes musicals. I entre tots els racons de culte, hi havia un que brillava amb llum pròpia: el Marquee Club. Un temple. Un cau on la suor i la història s’enganxaven a les parets.

Aquella nit el cartell era d’alt voltatge. AC/DC, encara en fase de conquesta de terres britàniques, però ja una bèstia de directe. Feia mesos que sacsejaven el Marquee cada dos dilluns, i aquella era una de les seves nits.

I llavors, el moment. Un d’aquells instants impossibles de preveure, que passen sense avís i et deixen marcat per sempre. Angus Young, agenollat a terra, xop de suor, es deixava l’ànima en un dels seus solos. I jo, sense saber ben bé com, era allà mateix, al seu costat. Un segon després, les meves mans estaven sobre la seva guitarra i ell feia els acords, jo rascava les cordes. Tot es va fondre en un deliri absolut. Estava tocant la guitarra d’Angus Young. Al Marquee. A Londres. El 1976.

Aquell concert, i aquells dilluns infernals d’AC/DC al Marquee, van acabar de catapultar-los a Europa. Pocs mesos després, els britànics ja els veneraven, i els tour managers els van enganxar a la gira de Rainbow. Però per a mi, res d’això superaria aquella nit. Aquell breu instant de màgia, agenollat al costat d’Angus, esborrant la línia entre el somni i la realitat.