El Hub – Espai de Creació, més enllà de ser un espai físic, és des del passat novembre una associació cultural. I això no és un detall menor. Vol dir que no neix només per acollir projectes, sinó per impulsar-los, acompanyar-los i donar-los sentit en el temps. Vol dir entendre la creació no com un fet aïllat, sinó com un procés compartit, arrelat i obert.

Com a associació, el Hub treballa amb una idea clara: crear comunitat al voltant de les arts escèniques i la creació contemporània. Apostar per la cooperació, la formació, la recerca i la difusió cultural. Generar espais —físics i simbòlics— on els projectes puguin créixer sense presses excessives, amb rigor i amb una mirada compromesa amb el territori.

D’aquesta manera d’entendre la cultura n’ha sorgit la primera producció pròpia vinculada al Hub: ‘Obra vista’.

Obra vista és una peça que parla de la memòria, l’oblit i el record, tres conceptes tan recurrents com essencials, que travessen les vides d’onze personatges situats en moments vitals molt diferents. No hi ha una única història, sinó fragments, impactes, capes que se superposen, com passa amb la memòria mateixa.

Tot aquest univers es projecta sobre un mur d’obra vista, que dona títol a l’espectacle i que actua com a espai físic i simbòlic alhora. Un mur que conté, que mostra, que suporta i que també s’esquerda. A partir d’aquí, els personatges evolucionen, es desplacen, s’acosten a un lloc. Un lloc que no es concreta, perquè forma part del pacte amb l’espectador: que sigui cadascú qui el construeixi a partir del que veu, sent i recorda.

Aquesta primera producció no és només un espectacle. És també una declaració d’intencions. La prova que l’Associació Hub – Espai de Creació no vol limitar-se a facilitar espais, sinó assumir el risc i la responsabilitat de crear, de produir i de posar en circulació propostes amb veu pròpia.

Potser per això Obra vista no tanca res, sinó que obre. Obre preguntes, obre memòries, obre camins. I, sobretot, confirma que l’Associació ha començat a caminar. I que ho fa, com no podia ser d’altra manera, de cara, a la vista, sense arrebossar.