Tinc un amic que, de manera gairebé ritual, confecciona setmanalment llistes de cançons a Spotify i les comparteix amb els seus amics. Les agrupa segons els estats d’ànim que li desperten, les emocions que li evoquen o els records que li fan reviure. No sempre coincideixo amb els seus gustos musicals, però li agraeixo sincerament l’esforç.

Perquè una llista no es fa sola. Cal escoltar, remenar, descartar, recordar. Cal dedicar una estona a pensar quines peces t’han emocionat, quines t’han fet companyia en un moment determinat o quines encara et dibuixen un somriure quan tornen a sonar. I després, tenir la generositat de compartir-ho.

El que més m’agrada, però, és que aquestes llistes rarament arriben soles. Van acompanyades d’un text que les contextualitza, les explica i les vesteix. Hi ha comentaris, anècdotes, referències i records. A vegades tinc la sensació que no estic rebent una llista de Spotify, sinó una mena de programa de ràdio artesanal que apareix puntualment al WhatsApp.

En un temps en què tot sembla pensat per consumir-se ràpidament i oblidar-se encara més de pressa, trobo admirable que algú es prengui la molèstia de seleccionar, ordenar, escriure i compartir música. És una activitat aparentment inútil, que és una de les formes més nobles d’utilitat que conec.

Alguns el coneixen amb un malnom que arrossega des de jove. Diuen que aleshores cantava allò del Sapo Cancionero. A ell no li acaba de fer gràcia que l’hi recordin, però he de reconèixer que la imatge té una certa justícia poètica: mentre la majoria ens limitem a deixar passar les cançons, ell encara les escolta, les pensa i les fa cantar una mica més.

Sapo de la noche, sapo cancionero,
que vives soñando junto a tu laguna.
Tenor de los charcos, grotesco trovero,
estás embrujado de amor por la luna.